ODS 10. REDUCCIÓ DE LES DESIGUALTATS

Òscar Camps Gausachs va fundar l’empresa de serveis marítims Proactiva Open Arms (1999) i el 2015 va crear l’ONG Open Arms, que actualment dirigeix, per dur a terme una important tasca humanitària: rescatar les persones refugiades i migrants que intenten travessar el mar per arribar a Europa en condicions de màxim perill. En els últims set anys, Open Arms ha participat en nombroses campanyes de salvament, moltes d’elles a la Mediterrània, però també en situacions de crisi, com és l’actual d’Ucraïna. Als diversos mèrits aconseguits per Camps, entre els quals hi ha la Creu de Sant Jordi (2018) o la Medalla d’Honor del Parlament de Catalunya (2019), ara s’hi afegeix la distinció de doctor honoris causa que el dimecres 29 de juny li va concedir la UVic-UCC.

Què suposa per a tu ser reconegut com a doctor honoris causa per la UVic-UCC?

Un honor queda curt, perquè mai m’hauria imaginat, ni de bon tros, arribar tan lluny en l'àmbit acadèmic. Rebre el doctorat honoris causa per la UVic-UCC em suposa un retrobament amb una part de la meva vida que vaig deixar. Havia de fer les paus amb l’escola i els estudis, perquè sempre han sigut la meva pedra a la sabata. Durant l’època escolar, la meva capacitat de concentració, durant tantes hores tancat en una aula, era molt minsa i em va costar moltíssim arribar al Batxillerat. Sempre he pensat que els meus tutors o professors no van saber com encarrilar-me. Em vaig trobar tan sol que a les classes, quan m’atabalava, em posava a dibuixar; a mi, m’interessaven les Belles Arts. El meu pare era el primer escuder dels estudis i es va decebre molt quan no vaig fer cap carrera. Vaig optar per altres camins, això que ara se’n diuen start-ups, empreses petites, i vaig anar prosperant fins a arribar a l’escola nàutica. En aquest sentit, he hagut de ser una mica autodidacte, formar-me i tirar cap a on m’interessava.

Per tant, per a mi és un honor i un gran orgull poder tenir aquest reconeixement, i més de la Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya, on tinc molts vincles. Durant tota la meva infància, des dels 7 fins als 15 o 16 anys vaig venir a passar els estius en una casa a Torelló, perquè hi teníem família, i em vaig criar aquí, a la Plana. Aquest reconeixement em fa il·lusió, molta il·lusió. Si soc sincer, he rebut nombrosos reconeixements, de tota mena i que fan goig, però sense desmerèixer cap premi, aquesta distinció me la quedo. Totes són en una vitrina, a l’oficina, però aquesta me l’emporto amb mi.

En el discurs d’investidura vas fer referència a l’aliança que s’ha de teixir entre la universitat i els defensors dels drets humans. En què creus que s’ha de basar aquesta aliança?

Jo penso que els fonaments més importants són els principis i els valors, que hem de poder transmetre a qui no els tingui. Els estudiants, quan arriben a la universitat, segurament ja els tenen bastant regats i crescuts; així i tot, crec que hi ha certs valors que hem de saber defensar. El món acadèmic no ha de quedar desvinculat de l’acció. Les universitats teniu una gran responsabilitat, perquè esteu formant noves generacions que hauran de resoldre tots els problemes que nosaltres no haurem sabut resoldre fins ara. Per falta de principis i per falta de valors, la política s’està corrompent, s’està podrint en tots els sentits, i ja no hi ha ni valors, ni ètica, ni principis, ni tan sols es respecten o es valoren. I aquí és on ha d’incidir la universitat.

Quins valors hi ha més clars que els drets humans? Comencem per defensar i respectar la Declaració Universal de Drets Humans, que es va signar fa gairebé 75 anys a París. Ja va sent hora que comencem a complir aquests drets, i com a societat estem acceptant que això ara no passi. És molt difícil que de forma espontània surtin nous líders, nous estadistes, si no els comencem a crear. L’educació en valors és molt important, però també ho és que el món acadèmic s’apropi a l’acció. Hi ha d’haver una certa comunió entre la formació i l’acció.

Què consideres que haurien de fer les universitats per formar les noves generacions amb esperit i capacitat crítica?

És molt difícil buscar una solució a una situació que ningú no ha solucionat fins ara. Jo vaig passar directament a l’acció, al que sabia fer i per al que m’havia preparat, aplicant els valors que a casa, els pares i els avis, em van inculcar. La meva mare em deia: "Mira noi, de la presó se’n surt, però del fons del mar, no". Amb els valors de la família es poden fer moltes coses; no obstant això, la universitat és el bressol, és d’on sortiran els líders de qualsevol àmbit, i han de sortir no només formats en lletres i continguts, sinó també amb ètica, principis i valors ben fonamentats. La perversió i la mala política són aquí a fora; els interessos personals, econòmics i polítics no han de dissoldre la integritat de les persones. S’han de crear bons mestres, bons enginyers, bons metges, bons advocats... que tinguin uns valors i que siguin inalienables a aquests valors.

Nosaltres no hem deixat de rescatar després de criminalitzar-nos, amenaçar-nos de mort, perseguir-nos, demandar-nos... El que tu vulguis, però ni por ni difusió. Has de continuar el que has decidit fer. Quan veig un nen de 10 o 11 anys amb una dessuadora d’Open Arms entrant a l’escola penso: "No podem fallar; això ja no té final". Hem de tirar endavant i continuar, continuar, continuar, no podem defallir. Això és el que necessitem com a societat: defensar valors i principis, i hauríem d’exigir als nostres representants polítics i als nostres líders que ho fessin. Els polítics que tenim són un reflex de la societat en què vivim i si no canviem la societat, no canviarem els polítics. Per fer-ho, tenim poc temps, perquè ens estem menjant el planeta. Si no aconseguim canviar-ho des de les escoles i les universitats, no sé des d’on s’ha de fer. Necessitem professors, catedràtics i degans fundats i refundats en principis i en ètica; si no, ja podem anar predicant.

En algun moment has tingut la sensació de nedar a contracorrent, de sentir-te impotent en pensar que el que tu pots aportar només és un granet de sorra...?

No, perquè hi ha altres paràmetres en els quals et mesures i et mous. Jo no faig les coses per canviar el món o pels altres, sinó per principis. Vaig decidir ser socorrista i vaig decidir protegir la vida al mar, i és el que faig. El meu pare i el meu avi em van dir: "Facis el que facis, fes-ho bé". I això és el que intento. Allà on faci falta protegir una vida, allà serem i hi soc perquè és el que vaig escollir. M’és igual la resta del món, si soc un granet de sorra o un granet de pus al cul de la Unió Europea. És el que jo he decidit fer i ho faré amb totes les conseqüències fins que la salut m’ho permeti i la família no em digui prou. Saps que no t’ho posaran fàcil, que et criticaran, que despertaràs enveja, que com més èxit tinguis, pitjor, perquè l’èxit va vinculat a una sèrie de prejudicis socials. Em preocupa poc, intento que els meus fills tinguin un exemple i ser conseqüent amb els meus principis. No puc plegar, haig de sortir al mar.

Tots ens hauríem de plantejar què hi aporto, jo, en aquesta societat? Ja no és només un tema de respecte als avantpassats, sinó tot el que tens al darrere, tota la gent que ha lluitat, ha defensat i ha mort per uns drets que ara estem perdent d’una manera increïblement estúpida. No som capaços ni de valorar-ho, perquè aquests drets ja han perdut importància. Socialment, aquest és el problema més gran que tenim: ja no valorem el que havíem aconseguit fins ara.

Cap a on s’encaminen les fites d’Open Arms per als pròxims mesos? El conflicte a Ucraïna també és entre les vostres prioritats...

Del conflicte a Ucraïna, que tenim tan a prop, se’n parlarà, tal com es va parlar de la Guerra dels Balcans i nosaltres hi havíem de ser. Ja sé que hi havia moltes administracions i molts països donant suport als ciutadans ucraïnesos, però també són refugiats. Tot i que tenen accés a drets que es neguen a la resta de persones que viuen en altres conflictes al món, no els podíem discriminar. A Ucraïna hi som amb avions, perquè tenen vies legals per poder sol·licitar asil i refugi, mentre que a les persones a qui es neguen els mateixos drets els hem d’anar a rescatar al mig del mar amb un vaixell que té 50 anys i cau a trossos. Ara hem pogut aconseguir un vaixell nou, que només té 20 anys, i amb aquest podrem rescatar les persones amb dignitat. És un vaixell que està pensat per rescatar europeus al nord d’Europa, que té hospital, lavabos i dutxes a tot arreu, què està preparat per atendre bé 300 persones, com atendríem a qualsevol dels nostres conciutadans, i no tirats en una coberta i tapats amb una manta perquè són negres i no ens importa la seva vida.

De totes maneres, no tot s’acaba al Mediterrani sinó que hi ha 16 fluxos migratoris marítims al món i no se'n parla. Es parla molt del Mediterrani perquè el tenim aquí, al costat, però hem d’explicar al món què està passant. Nacions Unides no ho està fent; és una institució creada per tapar tot això i fer-nos creure que està fent coses mentre estan morint moltes persones al mar. Aquest planeta que denominem Terra té tres parts d’aigua i una de terra, on som capaços de vulnerar els tractats internacionals i els drets humans. Imagineu-vos el que som capaços de fer a les altres tres parts del planeta que són mar i que ningú veu. Podríem fer una llista escandalosa de vulneracions que s’estan permetent en aigües internacionals. No és necessari que ningú mori, sigui quina sigui la seva situació administrativa. Per això hem de procurar que el nostre pas pel planeta no sigui com a turistes; tots som tripulació i hem de treballar.