ODS 12. Producció i consums responsables

Un estudi recent d’Elisava Research desmenteix les estadístiques oficials del reciclatge de plàstic a Espanya. En concret, revela que al nostre país es recicla l’11% d’aquest material, una xifra molt allunyada de les estadístiques oficials, que situen el reciclatge de plàstic entre el 48% i el 70%. L’informe s’emmarca en la tesi doctoral de l’investigador d’Elisava Research José F. López-Aguilar, dirigida per Javier Peña, director general i científic d’Elisava. Parlem amb Javier Peña sobre les claus actuals del reciclatge a Espanya, el consum responsable i les possibles solucions per a un futur més sostenible.

Una de les primeres evidències de l’estudi és que amb el sistema actual és impossible aconseguir l’objectiu marcat per la Unió Europea de reciclar el 55% dels envasos de plàstic el 2025. Amb les dades reals a la mà, som davant d’un objectiu utòpic?

És una utopia si no canviem la nostra manera de procedir. Si continuem fent el mateix que fins ara, no mostrant les dades amb transparència i considerant els plàstics com un tot, sense distincions, sense tipologies i sense integrar les metodologies del disseny en les polítiques de gestió de residus, llavors sí que som davant d’una utopia. 

No és una utopia si entenem que tenim el coneixement, la tecnologia i els materials, i posem la nostra intenció i el nostre compromís, que també és, en primer lloc, el d’aquells i aquelles que tenen la responsabilitat de legislar. Així ha succeït, en positiu, amb la prohibició de l’ús de la substància química Bisfenol A, que queda patent en la nova llei de residus. És possible. El termini, com sempre, depèn de la col·laboració de tots els agents implicats. És important no posicionar-nos als extrems. Tot o res. Repeteixo, hem de pensar, analitzar i prendre decisions eficaces en cada situació. Hem de dissenyar bé els processos, gestionar-los en conseqüència i integrar de manera real tots els agents implicats. 

Arran d'aquest informe d'Elisava Research, és evident que les xifres oficials difereixen de les reals. Greenpeace i la Fundació Ellen MacArthur tenen estudis en la mateixa línia. Heu intercanviat informació?

Tant Greenpeace com la Fundació Ellen MacArthur han fet públics els estudis en què ja comentaven que Espanya estava en aquesta situació. En el nostre estudi científic hem fet una anàlisi de flux de material, sistematitzant el procés i quantificant la informació; hem passat de l'anàlisi qualitativa a la quantitativa, estandarditzant les dades i partint de les xifres publicades de manera oficial per les agències i institucions responsables. L'anàlisi de flux de materials connecta les fonts productores de material, les seves vies de desenvolupament en productes finals, l'ús dels mateixos, i finalment els embornals intermedis i finals del material.

Per on es podria començar per apropar la realitat actual a les xifres desitjades?

Com es pot reciclar una cosa que no coneixem? Com podem separar diferents materials plàstics si pensem que tots són el mateix? Són dues preguntes retòriques plantejades per remarcar la importància de conèixer el llenguatge bàsic dels materials. Hauríem de començar per aquí. Però com que això no passarà a curt termini, el primer que cal fer és ser capaços de mostrar les dades reals amb més transparència. Que no sigui difícil trobar les dades que expliquen com i en quina proporció estem produint i reciclant els diferents tipus de materials plàstics avui en dia. El segon és que no hem de tractar el plàstic com una entitat única, sinó com una família de materials amb diferents tipus específics, com ara el polietilè d'alta densitat (HDPE) i de baixa densitat (LDPE), el tereftalat de polietilè (PET) i altres. També hem de tenir en compte la funció que donem al plàstic: no és el mateix utilitzar un plàstic per produir una ampolla, que un cop rebutjada correctament se separa i recicla fàcilment, que utilitzar-lo per generar un film, que actualment és un dels grans problemes. I finalment, hem de deixar d'entendre que els plàstics són dolents; són grans materials (vivim amb ells, ens vestim amb ells, juguem amb ells…) i si estan contaminant el mar i les platges, o si se'ls mengen els animals i nosaltres mateixos, és perquè nosaltres els hem llençat allà o simplement no hem posat els filtres necessaris a la rentadora i permetem que els microplàstics de la rentada de la roba de plàstic (que és la majoria), que tant ens agrada consumir i amb la qual tant ens agrada presumir, vagi on no hauria d’anar.

Com a consumidors, quina responsabilitat tenim i com podríem millorar la situació per part nostra? Quin paper hi tenen la indústria i les grans empreses?

Tots tenim la nostra responsabilitat, però el primer que cal deixar clar és que el ciutadà no n'és l'únic responsable. El polític ha de generar la legislació més adequada, que sigui viable i executable, i el productor l'ha d'integrar de manera eficient. Avui dia, des del meu punt de vista, això no està passant i, per tant, la primera responsabilitat clara la tenen els legisladors. Les institucions i les organitzacions responsables del procés i la gestió de residus no haurien de donar peu al dubte. Com passa en altres processos i sectors, cal segmentar i mapejar l'ús de les diferents tipologies de plàstics per tenir una bona traçabilitat dels productes i materials. Això permetrà dissenyar un model eficient de gestió de residus. Això és política i també és disseny. 

Parlant de legislació, s'acaba d'aprovar la nova Llei de residus i sòls contaminats. Probablement, no és la millor llei possible, però sí un pas més…

Afrontar una llei com aquesta, o com el recent Reial decret d'envasos i residus, pensant que Espanya és molt a prop de complir els objectius d'Europa, com s'ha fet, potser no ha estat el millor, ja que tot apunta que la realitat és molt diferent. S'haurien d'haver afrontat aquestes lleis sabent que encara ens queda molta feina per fer i que hem d'implementar noves metodologies, interlocutors i agents en el procés per generar unes directrius que siguin realment de valor. Un detall: el Reial decret d'envasos i residus posa el focus, entre altres punts, en la reducció del nombre d'ampolles de plàstic, que és justament allò que aparentment millor se separa i es recicla. No dic que això estigui bé ni malament, però des del meu punt de vista les escombraries han de ser interpretades com a matèria primera. Si entenem això, el problema no serà si fabriquem més o menys ampolles, o si el plàstic és bo o dolent, sinó que després les podem tornar a convertir en més ampolles o altres productes de valor equivalent. I això ho sabem fer. La naturalesa és abundant.

Justament el contrari del que passa amb les ampolles passa amb el plàstic film, que suposa el 50% del total i del qual es recicla només el 3%. Aquest seria un dels principals flancs per abordar?

N'és un més. L’opció ideal seria investigar, dissenyar i desenvolupar un film compostable amb característiques equivalents i que puguem rebutjar amb el residu orgànic, perquè després es pugui compostar i generi adob o un altre producte d'interès. La segona via pot ser utilitzar pel·lícules derivades de la cel·lulosa, que es poden reciclar de manera molt més eficaç. També podem reduir la necessitat d'aquest tipus de producte alhora que en millorem la recollida selectiva i el triatge a les plantes de reciclatge. La suma de tot això ens pot ajudar a assolir els objectius que marqui Europa.

Una de les possibles solucions que proposa el vostre estudi implica abordar el problema a partir del disseny i la producció, usant materials compostables i no únicament com a film. Com es podria materialitzar, mai més ben dit, aquesta solució?

Aquesta és una via, com ja he comentat. Però el que és important és entendre que el material reciclat es converteix en un nou material al qual hem de buscar les millors aplicacions possibles, entenent realment quines característiques té. Per posar un exemple: les ampolles de tereftalat de polietilè (PET) es reciclen de manera eficient i permeten generar un material reciclat d'alta qualitat, sense impureses o impropis, la qual cosa permet posicionar-les per a ús en contacte amb aliments. Si marquem la directriu clara que aquest nou material reciclat es pot utilitzar en productes que estiguin en contacte amb aliments, continuarem avançant en la millora de la seva separació i reciclatge, i continuarem donant valor tant a aquest com a la resta de materials reciclats. En altres paraules, hem d'integrar el disseny com a eina transversal, tant de gestió de processos i disseny de polítiques com de disseny de producte i material reciclat, així com d'integració del material i el producte a la societat.

Un altre problema molt poc conegut és el del plàstic negre, utilitzat principalment per a productes premium, que és més difícil de detectar a les plantes de reciclatge…

Correcte. Resulta difícil d'entendre que, sabent que és un problema separar-lo a les plantes de separació i reciclatge, se'n continuï permetent l'ús, i que si la societat necessita (no estic dient que ho necessiti) el color negre en alguns envasos, no es doti les plantes de separació i reciclatge de la tecnologia i els mecanismes necessaris per a la seva correcta selecció i separació.

Heu compartit el vostre estudi amb les autoritats polítiques i de l'àmbit del reciclatge...

Sí, hem fet arribar l'estudi a tots els grups polítics al Congrés i al Parlament de Catalunya. La ciència impacta en la societat quan hi arriba. I ho pot fer de moltes maneres. Compartir-la amb les autoritats polítiques, com hem fet, n'és una. A més, considero que és la nostra responsabilitat, sabent que una de les missions de la ciència és qüestionar el coneixement i que una altra, segur, és generar-lo.